Com explicaven Chomsky i Herman el 1988, segons els jutges del Tribunal Suprem dels Estats Units, els individus no poden per ells mateixos obtenir la informació necessària per a desenvolupar llurs responsabilitats polítiques; per a això és necessària la llibertat de premsa. La Primera Esmena protegeix la premsa per a permetre l’existència i l’actuació d’un sistema polític lliure. En canvi, en les conclusions del seu llibre, Chomsky i Herman assenyalen que el model de propaganda que expliciten permet mostrar l’autèntic “propòsit social” que desenvolupen, realment, els mitjans de comunicació als EEUU. Aquest propòsit no és “el de permitir que el público efectúe un control significativo del proceso político (…). Por el contrario (…) es el de inculcar y defender el orden del día económico, social y político de los grupos privilegiados que dominan el Estado y la sociedad del país” (Chomsky; Herman, 1988, 341).
Els mitjans acompleixen aquesta missió fent ús de diversos mecanismes –mediante la selección de los temas, la distribución de intereses, la articulación de las cuestiones, el filtrado de información, el énfasis y el tono, así como manteniendo el debate dentro de los limites de las premisas aceptables” (Chomsky; Herman, 1988, 341)–, i malgrat que al país la concepció general del paper dels media sigui justament la contrària: la de ser independents i més crítics que mai amb l’administració conservadora. Per això, en el seu llibre Chomsky i Herman recullen alguns exemples per a posar a prova el seu model de propaganda; casos que s’acostumen a fer servir per a remarcar l’enfrontament entre el poder del govern i els mitjans liberals. Però ni l’ofensiva del Tet, ni la guerra del Vietnam, ni el Watergate com a màxim exponent dels defensors de la llibertat dels mitjans aconsegueixen desmuntar el model propagandístic. En tots aquests casos, “mientras las ilegalidades y las violaciones de la esencia democrática se reduzcan a los grupos marginales o a las víctimas distantes de los ataques militares de los Estados Unidos, o su resultado sea un coste difuso sobre la población en general, la oposición de los medios de comunicación es sorda o ausente a la vez. Por esta razón, Nixon pudo llegar tan lejos, arrullado por una falsa sensación de seguridad, precisamente porque el perro guardián sólo ladró cuando el presidente empezó a amenazar a los privilegiados” (Chomsky; Herman, 1988, 344).
Un altre aspecte que els autors destaquen és com els mitjans de comunicació han contribuit a atiar, amb el seu tractament de les notícies internacionals, la línia dura de la política exterior dels EEUU, remarcant la divisòria entre països clients –com Indonesia– i països considerats “enemics”. Així, per exemple, mentre els indonesis envaïen Timor oriental, la premsa nord-americana es dedicava a les crueses dels Khmers rojos a Cambodja: “dedicar atención a la invasión indonesia hubiese podido molestar a un aliado leal y hubiese revelado rápidamente el papel crucial de los Estados Unidos, que proporcionaba ayuda militar y apoyo diplomático para la agresión y la carnicería” (Chomsky; Herman, 1988, 348).
En definitiva, els mitjans de comunicació serveixen a les elits, caracteritzades per ésser perfils òptims –com a consumidors– per als anunciants i, alhora, un segment de població clau en la presa de decisions pública i privada. Aquestes elits necessiten que els mitjans siguin mínimament realistes, però alhora la imatge del món que presenten ha de reflectir “los intereses y las preocupaciones de los vendedores, los compradores y las instituciones gubernamentales y privadas dominadas por estos grupos” (Chomsky; Herman, 1988, 349). La cerca d’aquest cert nivell de realisme fa que el paper que juguen els mitjans no sigui del tot guiat –com als països totalitaris–, sinó més aviat espontani, interioritzat: “Los medios de comunicación estadounidenses no funcionan a la manera del sistema de propaganda de un Estado totalitario. (…) Permiten -e incluso fomentan- enérgicos debates, críticas y disidencias, en tanto permanezcan fielmente dentro del sistema de presupuestos y principios que constituyen el consenso de la elite, un sistema tan poderoso que puede ser interiorizado en su mayor parte, sin tener conciencia de ello. Nadie dio instrucciones a los medios de comunicación para que se centrasen en Camboya e ignorasen Timor oriental” (Chomsky; Herman, 1988, 348).
Aquesta pressió velada o interioritzada afecta els mateixos treballadors de mitjans, autoconvençuts que fan un servei a la veritat, però, per damunt de tot, al país –i, potser també, a llur carrera i sou–: Efectivamente, los medios de comunicación son libres para aquellos que adoptan los principios exigidos por su «propósito social» (Chomsky; Herman, 1988, 350). A més, per molt que se’ls hagi acusat de generalitzar, l’anàlisi de Chomsky i Herman no és tan simple. Admeten que “un modelo de propaganda capta alguna de las características esenciales del proceso, pero no permite analizar diversos matices y efectos secundarios. Es necesario identificar también otros factores” (Chomsky; Herman, 1988, 351). Així, entre els factors en contra del veritable “propòsit social” dels mitjans hi hauria els principis personals dels periodistes vers la veritat. A favor del propòsit, hi hauria el patriotisme: “La premisa patriótica se refuerza con la creencia de que «nosotros, el pueblo», somos los que gobernamos, principio central del sistema de adoctrinamiento desde la primera infancia, aunque de escaso valor, como evidenciaría rápidamente un análisis del sistema social y político” (Chomsky; Herman, 1988, 352). En definitiva, doncs, tot periodista que treballi per aquestes grans corporacions haurà de trobar l’equilibri desitjat entre les recompenses que aporta la conformitat i els costos de la dissidència: “el resultado es un poderoso sistema de conformidad inducida ante las necesidades de los privilegios y del poder” (Chomsky; Herman, 1988, 353).
I aquí, quin propòsit tenen els mitjans?
Chomsky i Herman analitzaven –crec que molt encertadament– un escenari mediàtic d’una època i un context determinats: els EEUU a finals de la dècada dels vuitanta. Per això, seria injust –per ells i per a nosaltres, lectors actuals– extrapolar les seves conclusions de manera intacta, sense creure que res no ha canviat.
Tot i així, la raó principal per decidir matissar aquestes conclusions no és l’òbvia distància geogràfica, atès que els EEUU marquen tendència, i “globalització” i “americanització” sovint esdevenen intercanviables. No ens basarem, doncs –tot i que cal reconèixer-ho–, en el fet que Espanya patí quaranta anys de dictadura i de censura i que, per això, l’evolució del seu mapa de la comunicació presenta diferències tant respecte els EEUU com respecte la resta d’Europa. Però tampoc prendrem el salt temporal d’uns vint-i-cinc anys des de que escribien els autors com a motiu principal per a voler matissar les seves conclusions “aquí” i “ara”, ja que les principals macro-empreses de mitjans que descriuen com a reflectores dels interessos de les elits, i les elits mateixes dels EEUU, continuen figurant al top ten del mercat mundial…
En canvi, hi ha una diferència bàsica en el factor tecnològic: la digitalització –la microelectrònica, els satèl·lits, la fibra òptica–; la velocitat de penetració al mercat d’Internet –que ha batut records de consum entre els espectadors, antigament embadalits davant el televisor i que avui miren pantalles d’ordinador, de mòbil, de tablet…– i; en definitiva, la revolució que ha conduït a una nova manera de comunicar-nos, d’adquirir coneixements i d’organitzar el nostre temps lliure.
Però aquest factor tecnològic mai va tot sol: interactua amb el factor econòmic –vital per a implantar la tecnologia, atès que la revolució interactiva accelera les aliances econòmiques internacionals i transforma la propietat amb fusions dins el sector i amb sectors insospitats fins ara, afavorint la concentració; alhora que transforma el mercat publicitari– i amb el factor polític –més determinant del que pot semblar per a dur a terme tant la implantació tecnològica com la reestructuració econòmica del mapa mediàtic.
A Espanya, la particularitat històrica del mapa mediàtic “nacional” ha variat molt des que Chomsky i Herman escrivíssin sobre l’actuació dels mitjans als EEUU. El mapa mediàtic espanyol, que abans no s’assemblava gens a allò que descriuen els autors, ara hi presenta profunds paral·lelismes. Tot i que el factor polític espanyol impregna el país d’un patriotisme –“castís”– força distint del nord-americà, les tradicionals empreses de mitjans en mans de burgesies regionals i provincials han estat escombrades pels grans grups. Dit d’una altra manera, mentre la propietat dels gegants mediàtics dels EEUU no ha variat gaire –o ha seguit terriblement concentrada–, a l’estat espanyol la propietat dels mitjans s’ha modificat substancialment –amb fusions, acords, lleis… al llarg de les “guerres digitals”– i ha configurat un nou mapa de la comunicació, que l’apropa al mapa “global”, o al nord-americà. Amb una concentració imparable similar a la que Chomsky i Herman descrivien per als EEUU de 1988, a Espanya manquen instruments jurídics i burocràtics –llei de l’audiovisual, llei antimonopoli de mitjans, consell audiovisual– per a limitar tant el creixement desmesurat dels grans grups com per a garantir-los que no seran víctimes de l’intervencionisme del govern. Així, després de tot, d’ençà de la llibertat de premsa assolida amb la fi del règim franquista, sembla ser que Espanya ha tendit –sense remei i amb les seves particularitats “castisses”– a un mapa mediàtic que afavoreix el “propòsit social” dels mitjans del què parlaven Chomsky i Herman.
Amb tot, entre tants canvis i tan accelerats, cal reconèixer que la interactivitat actual permet un nivell de resposta immediata inèdit fins ara; que abarateix els costos de donar veu a la dissensió; o que fins ofereix camins encara poc explorats per a esquivar la censura… Només manca saber trobar, entre tot aquest moviment imparable, iniciatives informatives que aprofitin aquests nous recursos digitals per a una informació de qualitat i que puguin, també, fer-se visibles entre els múltiples banners[1] i gadgets publicitaris que inunden el panorama.
[1] Sense ésser filòloga, em sembla curiós que el terme per als nous anuncis digitals –animats, en vídeo, o simples imatges i textos– sigui el banner anglès, i que en aquesta llengua el nom “ban” tant pugui ser sinònim de “prohibició oficial” –el verb “ban” vol dir prohibir– com de “proclamació pública”.
mitjansgransipetits 