En el seu cèlebre assaig Encoding and decoding in the television discourse (1973), Stuart Hall, representant destacat dels cultural studies britànics, aborda el discurs televisiu, i el procés de comunicació mediàtica en general, des d’una perspectiva que combina la semiòtica, l’estructuralisme i els referents neo-marxistes propis del marc teòric que en l’època imperaven al Centre for Contemporary Cultural Studies (CCCS) de la Universitat de Birmingham. La idea central de l’assaig és que “en sociedades como la nuestra, la comunicación entre las elites que producen los contenidos audiovisuales y las audiencias constituye necesariamente una modalidad de ‘comunicación sistemáticamente distorsionada’” (Hall, 1973).
Per Hall, el discurs de la comunicació de masses es produeix, necessàriament, seguint les regles del llenguatge; aplicant uns codis requerits per a la seva construcció. Els signes que constitueixen aquests codis tenen un nivell denotatiu i un de connotatiu. Però és el segon, la forma aparent o simbòlica, el realment determinant en el procés comunicatiu i els seus dos instants clau: la producció o codificació i la recepció o descodificació del missatge. D’aquí la imperiosa necessitat de contemplar l’anàlisi del missatge i la seva recepció per part de l’audiència des d’una perspectiva que posi l’èmfasi en la interpretació: “Antes de que este mensaje pueda producir un ‘efecto’ (…), o satisfacer una ‘necesidad’ o engendrar un ‘uso’, debe ser primero percibido como un discurso con sentido y descodificado con un significado”. (….) “Efectos, usos, ‘gratificaciones’, son también enmarcados dentro de estructuras de interpretación, así como dentro de estructuras sociales y económicas que dan forma a su ‘comprensión’ al final de la cadena de recepción, y que permiten a los mensajes significados por el lenguaje el convertirse en conducta o consciencia” (Hall, 1973). En efecte, Hall espera aportar una perspectiva innovadora a l’anàlisi comunicativa, trencant d’una vegada per sempre amb el conductisme de la teoria funcionalista: “la aplicación del paradigma semiótico promete disipar el persistente conductismo que ha perseguido a la investigación comunicativa durante tanto tiempo” (Hall, 1973).
La importància de la interpretació es deu a la polisèmia dels elements significants dins qualsevol discurs: “Nunca puede haber un significado único, unívoco, para un ítem léxico, sino que dependiendo de su integración en el código bajo el cual ha sido elaborado, sus posibles significados podrían organizarse en una escala que transcurre desde los dominantes a los subordinados” (Hall, 1973). Amb tot, sí que hi ha sempre un significat preferent; el “desitjat” per l’emissor, tot i que “no existe ninguna ley que asegure que el receptor va a tomar el significado preferente o dominante (…) precisamente de la misma manera en que el productor lo había codificado” (Hall, 1973). Aquesta noció de significat preferent es pot amplificar, a més, amb la d’enfocament preferent (esferas de ‘encuadres preferentes’), que es refereix al conjunt de “prácticas y creencias, el conocimiento cotidiano de las estructuras sociales, el ‘cómo deben funcionar las cosas desde el punto de vista práctico en esta cultura’, la jerarquía de poder e intereses y una estructura de legitimaciones y sanciones”; a l’ordre cultural dominant.
En el cas particular de la comunicació que experimentem amb la TV, el signe visual és fonamental, i posseeix un nivell denotatiu que és segurament més universal (més gent identifica fotografies i imatges; mentre que els mots són més fàcilment desconeguts entre diverses persones) que el connotatiu. Ara bé, segons Hall la connotació és crucial en el discurs de la moderna comunicació de masses: “El nivel de connotación del signo visual, su referencia contextual, su posición en los distintos campos de significado asociativos, es precisamente el lugar en el que el signo se cruza con las estructuras semánticas profundas de una cultura y toma una dimensión ideológica” (…) Los códigos de connotación (…) implican una serie de relaciones con el universo ideológico de una cultura, con la historia y la etnografía” (Hall, 1973).
D’altra banda, com s’ha dit, no hi ha cap llei que asseguri a l’emissor que el receptor rebrà el missatge amb les connotacions del significat preferent i, de fet, sovint es produeix una assimetria a nivell connotatiu entre producció i recepció, que la teoria anterior havia definit com a “malentès” (assenyalant els receptors com a responsables de llurs lectures individuals “errònies”, atribuïdes en darrera instància a la percepció selectiva). Hall critica la noció de malentès i de percepció selectiva, atès que no tenen en compte la base social d’aquestes “equivocacions” lectores, les quals, en realitat “significan conflictos estructurales, contradicciones y negociaciones de la vida política, económica y cultural” (Hall, 1973).
Així, l’autor identifica quatre possibles lectures, enteses com a formes ideals (de les quals poden sorgir, lògicament, hibridacions):
– la lectura hegemònica. Quan el receptor opera dins el codi dominant, adopta el significat connotat pel productor de manera literal, i descodifica el missatge seguint el mateix codi amb el qual ha estat codificat. És a dir, seria la lectura d’aquell que no sospita ni malfia en absolut de l’emissor;
– la lectura professional. És la que realitzen els professionals de la radiodifusió quan transmeten un missatge prèviament significat amb el codi hegemònic, i és un tipus de lectura parcialment independent del codi dominant, atès que els professionals (periodistes, probablement) aporten coses de collita pròpia però operen, en certa manera, dins l’hegemonia (de la cadena per la qual treballen, dels lobbies i les elits polítiques que la financen/vigilen, etc.). En aquest sentit, es pot pensar fàcilment en graus d’autonomia: serien els “grans” i “petits” mitjans als quals fa referència el títol d’aquest blog, així com la primera entrada, dedicada a la visió d’Armand Mattelart;
– la lectura negociada. El receptor té en compte la legitimitat de les definicions hegemòniques (d’allò donat per descomptat; “natural”, “inevitable” o, senzillament, adscrit a l’ordre cultural dominant) i, alhora, es reserva el dret d’operar amb “excepcions” pròpies a la regla hegemònica: “se reserva el derecho de hacer una aplicación más negociada de acuerdo con las ‘condiciones locales’ y sus propias posiciones más corporativas” (Hall, 1973). Es tracta, doncs, d’una postura amb més capacitat de sospita o crítica que la professional, però encara no del tot contrahegemònica. Tanmateix, Stuart Hall creu que probablement “la gran mayoría de los así llamados ‘malentendidos’ proceden de las discrepancias entre las codificaciones dominantes/hegemónicas y las descodificaciones negociadas/corporativas” (Hall, 1973);
– i la lectura oposicional. Es produeix quan el receptor decideix descodificar el missatge de manera totalment contrària a com ha estat codificat; quan esdevé, finalment, un mestre de la sospita i un autèntic “rebel”. Primer li caldrà situar el missatge en el codi preferent (el qual ha d’identificar) per a després situar-lo en un marc de referència alternatiu. Per Hall, “uno de los momentos políticos más significativos (…) es el punto en el que los sucesos que normalmente se significan y descodifican de manera negociada comienzan a leerse de manera oposicional” (Hall, 1973).
Per concloure, em fa l’efecte que en contextos de precarietat democràtica (com el que crec que vivim), la lectura professional dels “grans” mitjans i l’hegemònica s’assemblen massa; la lectura oposicional pot adquirir gran rellevància (almenys numèrica, no sé si política) entre els receptors, i la lectura negociada (en sí mateixa més demòcrata, en tant que té en compte un interès general que li permet admetre el discurs dominant com a legítim) en pot perdre, fins i tot, entre les ments més imparcials, pacients i conreades… Si, d’acord amb Hall, el discurs publicitari és pràcticament connotatiu en la seva totalitat (o almenys, el seu nivell denotatiu té ben poc interès interpretatiu), cada cop més el discurs (suposadament) informatiu de la TV esdevé “publicitari”, fins al punt que hom acaba per prescindir d’encendre-la, o per no saber mirar-la més que oposicionalment.
mitjansgransipetits 