El crític literari marxista Fredric Jameson concep la postmodernitat com una “mutació cultural” pròpia del capitalisme tardà. Però el més interessant, potser, no és tant el seu propi punt de vista com la manera que té –plena de sarcasme i de referents epistemològics, artístics, literaris, arquitectònics…– de desenmascarar les quatre postures fonamentals que adopten els teòrics enfront del postmodernisme.
Abans de descriure aquestes quatre postures, el primer que cal fer és una advertència que cadascuna d’elles té una doble lectura, des d’una vessant conservadora o bé progressista. Per tant, podríem parlar d’un total de vuit lògiques intel·lectuals diferenciades enfront de la postmodernitat. També cal tenir present un altre problema amb el postmodernisme –si s’admet la seva existència–, i és que és un fenomen alhora estètic i polític. Per Jameson, l’estil arquitectònic postmodern té el mèrit de propiciar la ressonància política d’uns problemes aparentment estètics i permetre que traspuïn en discussions d’altres arts o àmbits. D’altra banda, políticament, el debat gira entorn de si cal concedir alguna originalitat històrica al context social postmodern: admetre el postmodernisme com a categoria vàlida “es también afirmar implícitamente cierta diferencia estructural radical entre lo que a veces se llama sociedad de consumo [com fa, per exemple, Baudrillard] y los momentos anteriores del capitalismo del que surgió” (Jameson, 1991, 39). Tanmateix, la distinció és dubtosa, com prova el fet que l’anàlisi dels artefactes culturals postmoderns parteix sovint de la seva familiaritat amb l’impuls i l’estètica moderna contra la qual –suposadament– reaccionen.
Els propostmoderns antimoderns
Són aquells autors que celebren l’arribada del postmodernisme des d’una òptima plenament antimodernista. L’interpreten com una manera completament nova de pensar i d’ésser en el món. A més, la tesi política d’una societat pròpiament “postindustrial” recolza en una nova tecnologia de la informació que assenyala l’afinitat entre les evocacions i productes culturals postmoderns i aquest postindustrialisme. Aquest rebuig d’allò modern tant pot ser apropiat per forces progressistes com “puede ser diestramente reapropiado y obligado a ponerse al servicio de una política cultural explícitamente reaccionaria” (Jameson, 1991, 42).
Els promoderns antipostmoderns
L’anterior postura troba llur contrapartida en una lògica dedicada a desacreditar la mala qualitat i la irresponsabilitat d’allò postmodern, considerat jocós, per mitjà de la reafirmació de les “obres mestres” d’un modernisme encara viu. Una mena de nostàlgia pels “vells temps”, que políticament acostuma anar lligada a una postura fonamentalment anti-classe-mitjana, conservadora. Per Jameson, una retòrica del paper moneda, simbiòtica amb el capital. Tot i que, com abans, també hi ha una linia més progressista: Jürgen Habermas considera que el vici del postmodernisme es la seva funció políticament reaccionària, l’intent de desacreditar un impuls modernista que ell associa a la Il·lustració burgesa, al seu esperit universalitzador i utòpic. En aquest sentit –si bé pot semblar, a parer meu, que Habermas desprèn cert tuf conservador quan parla de la “refeudalització” de l’esfera pública– Jameson el situa en la vessant progressista d’aquesta postura, atès que per ell l’alemany procura mantenir la promesa d’un liberalisme utòpic, el de la primera ideologia burgesa: “(igualdad, derechos civiles, humanitarismo, libertad de expresión y medios de comunicación abiertos) a pesar del fracaso en la realización de esos ideales en el desarrollo del propio capitalismo” (Jameson, 1991, 44).
Fins aquí, tant els propostmoderns antimoderns com els promoderns antipostomders mantenen “un acuerdo sobre la naturaleza fundamental de cierta ruptura decisiva entre los momentos moderno y posmoderno, independientemente de la evaluación que se haga de éstos” (Jameson 1991, 45). Però hi ha encara dues postures –o quatre, si les combinem amb l’actitud política– que qüestionen la utilitat de la categoria “postmodernisme” i que són, respectivament, una avaluació positiva i negativa de –el postmodernisme concebut com– la tradició alt-modernista.
Els promoderns propostmoderns
La postura positiva seria, segons Jameson, l’assumida per Jean-François Lyotard quan veu el “postmodernisme” com una reafirmació; no com quelcom que segueix sinó que precedeix un modernisme apunt de retornar encara més esplendorós. Tanmateix, la visió d’aquest retorn “es inseparable de cierta fe profética en las posibilidades y la promesa de la misma nueva sociedad en pleno surgimiento” (Jameson, 1991, 46).
Els antimoderns antipostmoderns
La lògica negativa es basa en la repúdia de les formes modernistes i postmodernistes com a reproducció de la vida social capitalista. Segons Jameson, l’historiador venecià de l’arquitectura Manfredo Tafuri n’és un exemple, i la seva negativitat el du a postular “la imposibilidad de toda transformación radical de la cultura antes de que se produzca una transformación radical de las propias relaciones sociales” (Jameson, 1991, 47)”.
Les dues darreres postures descrites actuen, en el pla polític, de manera similar a les dues primeres: “tanto Tafuri como Lyotard son figuras explícitamente políticas con un compromiso franco con los valores de una tradición revolucionaria anterior. (…) No obstante, ambos también pueden reescribirse implícitamente, y más abiertamente en determinados momentos estratégicos, en términos de un posmarxismo que al final resulta indistinguible del antimarxismo propiamente dicho.” (Jameson, 1991, 47).
Després de puntualitzar la doble cara d’aquestes quatre lògiques possibles enfront del postmodernisme –tant si se l’accepta com si no–, Fredric Jameson assenyala les pròpies conclusions: Totes quatre postures es plantegen com un debat estètico-polític, però són en realitat lògiques moralitzants que procuren elaborar judicis definitius sobre el postmodernisme. Però una anàlisi autènticament dialèctica del moment present, de la cultura en la qual ens trobem immersos, no es pot basar en aquest tipus de judicis absoluts:
“Cabría pensar que en la actualidad, el juicio ideológico sobre el posmodernismo implica necesariamente un juicio tanto sobre nosotros mismos como sobre los artefactos en cuestión. (…) En lugar de la tentación de denunciar las complacencias del posmodernismo como un síntoma final de decadencia o saludar las nuevas formas como los heraldos de una nueva utopía tecnológica y tecnocrática, parece más apropiado evaluar la nueva producción cultural dentro de la hipótesis de trabajo de una modificación general de la cultura misma.”
O, com diria la meva profe de ioga, quan sentim que el cos tiba, no hem d’ésser massoquistes, ni tampoc lluitar contra les tensions, sinó que simplement hem d’assumir-les. I el que cal assumir, pel cas de la cultura postmoderna, és una mena de “populisme” que es pot apreciar més fàcilment en l’arquitectura, i que és “como una borradura de la anterior distinción entre la alta cultura y la así llamada cultura de masas” (Jameson, 1991, 50-51). En efecte, Jameson accepta la fusió entre allò “clàssic” i allò “popular” que s’esdevé en l’actualitat, però revel·la que aquest suposat “populisme” dels manifestos i apologies postmodernistes és simptomàtic d’una mutació cultural per la qual “lo que se estigmatizaba como cultura comercial o de masas se admite hoy en los recintos de un nuevo y ampliado reino cultural” (Jameson, 1991, 51). El de Jameson és, doncs, un marxisme que ha “cedit”, d’alguna manera, davant l’evidència de les manifestacions culturals postmodernes –per exigències del guió; per operativitat dialèctica–, però, per ell, la distinció entre modernisme i postmodernisme continua difosa perquè la lògica del capital governa indistintament en ambdues èpoques, i per això aplica “capitalisme tardà” o “alt-modernisme” com a sinònim de postmodernisme. De tota manera, admet el gir o la mutació cultural i, amb això, que els productes d’aquesta cultura mutada contenen, alhora, elements clàssics i populars –una altra qüestió seria analitzar amb quines dosis de cinisme s’efectua aquesta mescla…
Així, podríem parlar d’uns mitjans culturalment mutats que “juguen”, també, a aquesta barreja, a aquest “poti-poti” discursiu i constant del qual no sembla que puguem escapar. Tot i que recentment m’he assabentat de l’existència d’uns altres mitjans, secrets per la majoria i, com en la teoria de Jameson, posseïdors d’una doble cara que tant pot servir per al “bé” com per al “mal”. Em vull referir a la cara –pràcticament– secreta d’Internet, a navegadors com Tor que, qui sap si per a alguns –propostmoderns antimoderns; o potser antimoderns i, també, antipostmoderns– podrien significar l’arribada del postpostmodernisme…
De tota manera, com Jameson, prefereixo continuar pensant en termes d’un capitalisme tardà, atès que hi ha certes relacions –i percepcions culturals profundament arrelades als nostres caps– en l’estructura social que no han canviat massa, i a partir de les quals encara es poden explicar la comunicació mediàtica i, fins i tot, els nous mitjans internàutics. També és un vici alt-modernista intentar “innovar”, i destapar noves teories quan a les “velles” encara els queda camí, de manera que sovint s’obtenen refregits i sinònims conceptuals de coses ja expressades per filòsofs decimonònics –o, potser, d’abans i tot! Amb el refregit, el coneixement potser pot avançar, però també pot empobrir-se per sobreinformació –un fenòmen plenament vigent, amb o sense TICs pel mig… Ara bé, ni Lyotard, ni Tafuri; ni optimisme exagerat, ni impossibilitat de transformació cultural; ni tanto, ni tan calvo.
mitjansgransipetits 